Sumari:
De Bellis Multitudinis (DBM) és un reglament de simulació de batalles massives de l'Antiguitat i
l'Edat Mitjana, fruit de la llarga i àmplia experiència dels seus editors amb llurs exitosos reglaments
precedents, coneguts respectivament com
De Bellis Antiquitatis (DBA) i
WRG 7ª Edició. El seu editor ha estat en tot moment el prestigiós
Wargames Research Group (WRG).
Una successió disputada: Les darreries de l'any 2007 i principis del 2008 han
conegut la gairebé simultània aparició de dos nous sistemes de joc que es disputen la successió de DBM:
Fields of Glory (FoG), creat per Richard B. Scott, i
De
Bellis Magistrorum Militum (DBMM), ideat per Phil Barker, que així han trencat un grapat de dècades
de col·laboració en el si del
Wargames Research Group.
Bases: Les figures es fixen col·lectivament en bases rectangulars
comunes, conegudes amb el nom d'"elements", d'amplada fixa (4 centímetres per a figures de 15mm) i una
fondària que pot oscil·lar en funció del tipus de tropa representat. El nombre de figures a situar
en cada element depèn també del tipus de tropa que es representa, tot podent variar entre 2 i 4 figures.
Escala: Una novetat d'aquest reglament respecte a d'altres consisteix en fer
coincidir la unitat bàsica de maniobra i combat amb l'element, en lloc d'agrupar els elements en unitats
mé grans. Un element és, doncs, l'agrupació tàctica mínima de tot exèrcit, tot representant una força
nominal de 125 a 250 homes, cosa que es simbolitza precisament amb el nombre de figures que el composen.
Amb figures de 15mm, l'escala de representació fa equivaldre 1 centímetre del tauler amb 20 passes a
escala real (si fa no fa, uns 15 metres).
Mecanismes: Una altra característica de DBM, en el seu dia ben novedosa, és
la regulació dels mecanismes de comandament i control mitjançant iniciativa variable, per la què el
general que comana cada ala o sots-divisió d'un exèrcit disposa d'un cert nombre de Punts d'Iniciativa,
que invertirà cada torn en realitzar accions de les unitats a les seves ordres. Els Punts d'Iniciativa
són variables, depenent del tipus i característiques del general, tot determinant-se'n a cada torn els
disponibles per mitjans de tirades de dau, cosa que suposa un mètode simple i alhora gràfic de
representar les capacitats de cada general al camp de batalla a l'ensems que una no gens menyspreable
component d'atzar.

Quant al mecanisme de combat, es du a terme entre parelles d'elements enfrontats, en què cadascun suma
1D6 a un factor dependent del seu tipus, tot modificant després el resultat segons diversos factors
tàctics. La puntuació final es compara i guanya la més alta. En funció de la diferència entre ambdues
puntuacions i de certes consideracions tàctiques, l'element perdedor ha de retrocedir, sortir fugint o
resulta destruït. Així, poc a poc, les unitats d'un exèrcit van quedant delmades, fins que un comandament
sencer esdevé desmoralitzat en haver perdut 1/3 dels seus elements originals. Finalment, la victòria
correspon a l'exèrcit que aconsegueix destruir o desmoralitzar la meitat del contingent enemic.