Sumari:
De Bellis Magistrorum Militum (DBMM) és un reglament de simulació de batalles
campals de l'Antiguitat i l'Edat Mitjana i avança un pas més en l’evolució dels seus coneguts reglaments
precedents, coneguts com
De Bellis Antiquitatis (DBA) i
De
Bellis Multitudinis (DBM).
Editora: La britànica
Caliver
Books.
Bases: Com els seus predecessors, DBMM es juga amb miniatures fixades en
bases rectangulars comunes anomenades "elements". L'amplada de tots els elements és fixa (4 centímetres
per a figures de 15mm) i la fondària varia en funció del tipus de tropa representat. El nombre de figures
a situar en cada element depèn també del tipus de tropa que es representa, però es troba majoritàriament
entre 1 i 4 miniatures.
Escala: La unitat bàsica de maniobra i combat és l'element, que, agrupats
juntament amb altres elements formen unitats de caire flexible. L’element és, doncs, l'agrupació tàctica
mínima de tot exèrcit i representa una força nominal d’entre 100 i 300 homes. Si es fan servir miniatures
de 15mm, l'escala de representació fa equivaldre 1 centímetre del tauler amb 20 passes a la realitat (si
fa no fa, uns 15 metres). Des del punt de vista de les miniatures, el joc permet fer servir escales de 2,
6, 10/15 i 25/28 mm amb les mateixes regles, tan sols havent de modificar la grandària de la taula de
joc.
Mecanismes: La principal característica de DBMM és la resolució del sistema
de comandament i control mitjançant iniciativa variable, segons la qual el general que mana cada
comandament d'un exèrcit disposa d'un cert nombre de Punts d'Iniciativa (PIPs), que invertirà cada torn en
realitzar accions de les unitats a les seves ordres. Els PIPs són variables cada torn i estan condicionats
pel tipus i característiques del general i de l’exèrcit. Aquesta variabilitat es determina cada torn per
mitjà de tirades de dau, fet que suposa un mètode simple, impredictible i alhora gràfic de representar les
capacitats de cada general al camp de batalla.
Quant al mecanisme de combat, es du a terme entre elements enemics enfrontats per separat, en què cadascun
suma 1D6 a un factor de combat determinat pel tipus de tropa, els suports amics que rep, el terreny en què
es troba i altres factors tàctic específics. La puntuació final es compara amb la de l’oponent i guanya la
més alta. En funció de la diferència entre ambdues i de certes consideracions tàctiques, l'element
perdedor ha de retrocedir, sortir fugint o resulta destruït. Així, gradualment, les unitats d'un exèrcit
(els seus elements) van quedant delmades. Existeix un gradient de desgast que reflecteix la pèrdua de
capacitat de combat de cada comandament. Quan ha perdut més del 25% de la seva moral es troba desmotivat,
quan ha perdut més del 33% està trencat i quan supera el 50% està completament esmicolat. Finalment, la
victòria correspon a l'exèrcit que aconsegueix destruir o desmoralitzar més de la meitat de la moral total
de l’enemic.
